Oriol Pérez Trevino
Passió de viure
No és gens fàcil l’elecció d’un director, o directora, titular per a una orquestra simfònica. I menys quan l’orquestra en qüestió, en aquest cas l’OBC, no només ha patit les lògiques conseqüències d’una sindèmia encara inacabada, sinó també una trajectòria força errabunda. Una de les directrius del projecte de Robert Brufau al capdavant de L’Auditori, seu de l’OBC, ha estat implementar una major presència de batutes femenines. Això pot estar bé en un primer nivell, però em sembla que la qüestió serà totalment epidèrmica si no es decideix fer un pas endavant i més decidit. A tenor del precedent d’aquestes invitacions, que em consta continuaran la temporada vinent, per què no començar a pensar en una directora titular? I, encara més, per què no fer una aposta amb alguna batuta que trobi en la direcció titular de l’OBC un projecte de creixement artístic personal i, per tant, curull d’il·lusió, passió i entusiasme que retrobi l’ànima perduda de l’orquestra? Són, precisament, aquests els elements que més trobem a faltar en els concerts de l’OBC, però aquest dissabte vam escoltar una OBC que, amb la direcció d’Anja Bihlmaier, va obtenir resultats meritoris i esquitxats d’aquestes característiques. Bé és cert que el programa no era fàcil, amb el Concertino, opus 42, de Weinberg, amb la presència estel·lar de Daniel Hope, que es va limitar a complir, i la sempre complexa Simfonia núm. 4 de Schumann en la revisió feta pel compositor de Zwickau el 1851. Va ser, sens dubte, un concert de molt bon ofici, criteri i energia en què ens va sobtar la saviesa i claredat expositiva de l’arquitectura de la simfonia schumanniana a les mans de Bihlmaier amb un moviment final ple de brillantor i passió de viure.